“Sembla que l’entrenament de la memoria de treball es fa mitjaçant alteracions fisiques del cervell. Els investigadors de Stockholm Brain Institute van posar gent sana a fer exercicis de memoria de treball uns 35 minuts cada dia durant 5 setmanes. Els canvis en la densitat dels receptors de dopamina es van mesurar amb tomografia d’emissio de positrons (PET) abans i despres de l’entrenament.
Per als entrenaments de la memoria de treball, es va observar:
– un increment en la densitat dels receptors de dopamina.
– una millora en el rendiment de la memoria de treball.

El neurotransmissor dopamina te un paper central en la memoria de treball. Aquesta investigacio implica que la millora del rendiment de la memoria de treball durant varies setmanes d’entrenament podria ocorrer perque la quantitat de receptors de dopamina en el cervell augmenta.”

(Article escrit per Gregory Kellett, investigador en neurociencia cognitiva a SFSU)

Es tard. En la nit, en la vida i en el viatge.

Un nota que ha arribat l’hora de coneixer als morts, un despres de l’altre, cares treballades, cares velles, cares cansades. I tot sembla ser culpa d’un maleit XP oblidat en la seva desgracia.

Amb el cor refredat, un busca a la seva biblioteca llibres que no hi son. Alguns en havien estat, alguns altres no. Alguns potser s’amaguen entre els papers perduts per la casa.

Un decidira tornar a obrir el llibre de linux empotrat, sense entendre ben be perque. Sense cap il-lusio aquesta vegada.

A l’habitacio hi ha una mosca.

A l’apropar-se les festes importants dels paisos no-Islamics, els comptes de correus electronics de certs usuaris estaran invadits per tot tipus d’ofertes de productes rebaixats, com ara els que un pot comprar a l’Amazon:

la famosa trilogia amb altres titols

Sense dubte, el mes interessant de tot es veure les traduccions dels titols de certs llibres a l’angles i comparar-les amb les traduccions dels mateixos titols dels mateixos llibres a castella. La diferencia de genere i metafores es:

 impressionant.

L’increïble conclusio que un segurament en treura sera que, generalment, hi ha diferencies culturals importants de poble a poble, de pais a pais, i – aixo segur – de contintent a continent. Fenomenal…

Qui s’ho podria haver imaginat?!

Seguint el cami de les meravelles meravelloses de les increïbles diferencies culturals, un voldra veure els titols dels tals llibres, junt amb les portades dels tals llibres, traduits o no a altres idiomes. Un remenara l’internet ple d’una manca de paciencia. (Segurament, el mes maco de tot ha d’esser esser ple de manques!)

Un trobara els titols i les portades dels llibres suecs sense gaires esforços:

la famosa trilogia original

Un es meravellara al veure els titols de les traduccions al frances, per la seva frustrant semblança a les traduccions a l’espanyol i al catala (qui haura traduit el famos mileni a l’espanyol, ho haura traduit del frances, o be, qui haura traduit el famos mileni al frances ho haura traduit de l’espanyol? o es que potser algu ho havia traduit tot al catala i despres el mileni es va traduir de catala al frances i del catala a l’espanyol?). Un flipara amb la lletjor de les portades franceses:

la famosa trilogia ... (???) (!!!)

Un admetra que les traduccions a l’italia dels titols dels primers dos llibres de la trilogia respecten mes, o son fins i tot identics, als originals. Un intentara endevinar quina part de l’anima italiana es dedica a l’amor abstracte i perque:

la famosa trilogia, 2/3

Un es sorprendra que la versio noruega de la trilogia es molt pareguda a l’original, sense poder dir si es tracta del bokmål o del nynorsk:

la mateixa trilogia famosa

Un no es sorprendra tant veient les traduccions romaneses del mileni – evidentment les portades havien d’imitar a les franceses, sense la seva lletjor (es clar que els romanesos tots somnien en frances, pero no ho volen admetre):

la famosa trilogia traduida decentment

Un recordara que els hongaresos van mes cap a la sexualitat que els romanesos, tot i que les traduccions angleso-italianes dels titols quedaran sospitoses:

la famosa trilogia amb les millors portades

Un hauria de continuar cercant per les versions alemanyes dels titols i de les portades. A l’hora de fer la cerca, pero, un s’adonara que no sap quines paraules alemanyes cercar i es declarara kaputt.

der Roman?!?

A vegades, un té l’estranya il-lusió que Barcelona seria maca.

tortuga barcelonina 1

tortuga barcelonina 2

tortugues barcelonines, dos

tortugues barcelonines 3

A vegades, un creu que Barcelona és el nom d’un bosc .

herba forestal

heura

Per despertar-se, només cal mirar amunt.

somnis electronics

Avui toca fer el post d’ahir, què rapidament va el temps i com s’oblida la gent de les coses que volien dir, fer o pensar abans…

El post d’ahir volia parlar dels angles (el poble germanic no-geometric establert a l’actual Schleswig-Holstein), dels saxons, i de les seves costums poc higieniques a la isla anomenada Bretanya. El post d’avui segurament es desviara d’alguna manera.

Es per tots conegut que fa temps, la gent guarra de l’edat mitjana llençava les seves deixalles humans al carrer. Els banys de fa temps – on hi havia si n’hi havia – s’empraven per a netejar-se, sense mes. Despres de segles de miseria, pesta, plagues, la gent cristianitzada ha de descobrir les costums barbares oblidades – o negades. Evidentment, un no pot viure amb la seva merda contaminant l’aire del seu salo. Pero durant segles, la gent de la tal isla britanica ho havia fet. Perque? L’aire saludable, l’higiene, la neteja eren per als barbars?! L’idiotesa es contagiosa, s’esten i necessariament genera pestes? Qui sap…

Avui dia, hi ha qui pensa que al bany ha d’existir un water. Per a un holandes, pero, el bany nomes s’utilitza per a netejar-se. El water es trobara a una petita habitacio dedicada. Per a un finlandes, tambe, el bany s’utilitzara per a netejar-se. El water es trobara a una altra habitacio dedicada.

Per a alguns, sembla mes logic no barrejar la neteja amb la merda. Per a uns altres, no. N’hi ha gent que fins i tot pensa que l’higiene es una questio de rituals, de coses a fer “per quedar be”, “per no ofendre” o be, “per tenir les oracions escoltades pel seu deu”. Quin mon…

Al decidir un que un cert dispositiu ja li esta tocant els… les dendrites, un s’agafara el cor en les dents (tipica expressio romanesa sovint emprada als contes), i descarregara d’Internet una nova imatge operativa per al desgraciat dispositiu.

Un descomprimira l’imatge fent click-click sobre el nom de l’arxiu re-empaquetat – es a dir, empaquetat dues vegades. Es veritat que un podria haver descomprimit l’imatge obrint una finestra amb un terminal, posicionant-se al directori on l’arxiu re-empaquetat s’hagues descarregat d’Internet i escrivint una comanda de 3 unitats lexicals. Les meravelles del Mac OS X, pero, tenen a veure amb els clicks i click-clicks. Perque no deixar-se portar doncs, per la magia d’aquest sistema operatiu tant pero tant _amigable_cap_a_l’usuari_? (Per cert, _aixo_ vol dir “user-friendly”.)

A l’hora de ficar l’imatge a una targeta de memoria SD, un escollira el terminal.
“Pero, per que escollir el terminal?”,
demanara qualsevol usuari sensat de Mac OS X.
“Aixo s’ha de fer amb un click arrosegat fins al punt de visibilitat d’aquella targeta!”,
continuara l’usuari sensat qualsevol.
“Que guanyes tot obrint un terminal i teclejant-hi un estupid text?”,
en dira el mateix usuari sensat qualsevol amb cara de fastic.
I la resposta d’un sera:
“Res.”
Es que un havia pensat fer una copia crua, per si de cas, pero al veure que l’imatge a ficar no era mes de 54 megaoctets, se n’havia estat i l’havia copiat de manera normal. Total, un no tenia idea de les dimensions dels blocs de la targeta de memoria, i perque trencar-se el cap! Una copia normal havia de funcionar igualment.
“Pero mes val assegurar-se que les coses podrien funcionar abans de fer-les!”, comentara un no gaire convençut d’haver-se assegurat de cap cosa.

I doncs, el gran moment arriba. Un respira profundament intentant tranquil-litzar-se. Amb 2 clicks un extreu la targeta de memoria de l’ordinador. (Per alguna rao aquestes targetes de memoria no volen extreure’s amb el text que es pot ficar dins un terminal.) Amb una ma ferma i no temblant, un fica la targeta de memoria dins el dispositiu, mentre al fons de la seva ment escolta una canço dolenta, tota veus sense melodia – com una de l’exercit – repetint-li: “We are going to brick it! We are going to brick it! We are going to brick it…”

Un es plenament conscient que el dispositiu no es pot “brickejar” (es a dir, inutilitzar), perque l’Internet diu que no es pot brickejar, pero, la gran por al desconegut i la pasta que per al dispositiu va cremar, s’uneixen dins el seu inconscient per plasmar monstres. El fantasma d’un mao fred, feixuc i inutilitzable aparegut del no-res a les seves mans el persegueix. Un intenta allunyar els dimonis amb la dita “quan tota la resta falla, agafa un martell mes gran” – el mao fred segurament es podra obrir amb alguns tornavisos per examinar-lo. Potser aixo no valgues la pasta cremada, pero segurament l’experiment produiria un exquisit plaer.

Per fi, un prem el boto d’alimentacio del dispositiu i, tot seguit, el boto marcat amb una creu que es troba al costat de dreta del dispositiu. El dispositiu xiula, un cert led passa de vermell a verd i a la pantalla apareixen coses: els elements a instal-lar-se junt amb els seus numeros d’ordre. Emocionant! Els nivells d’adrenalina d’un comencen a fluctuar mentre un mira la pantalla.

A un cert moment, la pantalla molt seriosa li indica que hauria de premer qualsevol boto perque el dispositiu es reincies. Ple de supersticions, un segueix les instruccions de la pantalla i prem un boto perque el dispositiu es reincii. El dispositiu es reinicia. Un veu el ben conegut logo i es tranquil-litza una mica. El led verd parpalleja. La pantalla es queda blanca. Un sent el neguit estrangulant-lo. El led segueix parpallejant. Un no enten res i espera. I espera. I espera.

Cansant-se de la tensio de l’espera, un decideix ficar-se a l’Internet. Quan, de cop, a la pantalla hi apareix un dibuix que li demana ficar-li la data i l’hora. Atordit, un s’equivoca a l’hora de ficar la data i ho torna a repetir. Atordit, un s’equivoca un cop mes a l’hora de ficar la data i ho torna a repetir. Atordit, un deixa d’equivocar-se a l’hora de ficar la data pero hi posa una hora erronia. Enfadat, un torna a ficar la data i l’hora correcte.

El proces d’instal-lacio de la nova imatge operativa sembla haver funcionat be. Per comprovar, un prem el boto d’alimentacio del dispositiu i espera. Meravellosament, l’aparell s’apaga. L’instal-lacio ha estat tot un exit! Un ja no ha d’utilitzar el tornavis com a boto d’alimentacio.

Hi ha vegades quan tot el mon senzillament fa fastic. Un pensara que li agradaria escriure un post per fugir-ne fantasiejant, pero el pes del fastic es tan aclaparador que la fantasia no pot obrir-li la porta, les paraules es neguen venir, la ment es centra encara mes en el seu fastic. Un voldra terminar el post amb una frase concluidora, pero el wordpress li generara la pagina de formes no acceptables: un deixara el post no acabat.

Un mirara comics per sentir-se millor:

Un escoltara musica per introduir frecuencies diferents al seu cervell:

A l’hora de revisar les col-leccions personals de fotos, dibuixos i imatges, tothom ha de trobar gemmes amagades i/o oblidades (diamants, corindons, perles, corall, etc.), que per la seva bellesa, durabilitat i raresa s’estimaria molt posar-les a un bloc on tota la gent les pugui admirar.

Passa pero, que al mon bloguer les regles son molt estrictes, les coses personals no es poden publicar per no arribar a ferir la sensibilitat dels altres i es que, mes d’una persona tindra paranoies varies i anhels d’anonimat. Les imatges doncs, passaran per un dur procediment de censura: poques el superaran.

Aqui es mostren les joies trobades per un avui:

(Les meravelles del maquillatge – els famosos ulls verds, aquest cop aplicats a una cara de dona, gracies a les eines d’un lloc web recomanat per un tal pons.)

I per terminar, un video antic i mogut:

Sovint les coses que surten dels dits d’un no son res mes que alguna altra bestiesa, amb o sense sentit, segons el dia, l’hora, els nuvols i el cas. O be, com a funcio del nombre de granotes que hi ha a casa, al pati o al jardi d’un.

Aqui van les coses que haurien de sortir dels dits avui, tot i que la primera imatge inicialment volia ser una ma:

(Clickant sobre el cul de la nena, els interessats el podran veure mes a prop,
pero no pas despullar-lo!)

A vegades, el temps s’atura en un cercle d’aire estancat, mentre rugeix el silenci. L’existencia es presenta com a negada, els pensaments s’apaguen, els ulls ja no poden avançar per les pagines del llibre.

Inevitablement, un recorda com s’aturava el temps a la casa d’una avia morta, com a aquell jardi el mon de fora deixava d’existir, com dins la nit al cel sempre podien veure’s estrelles.

Un ha d’agafar una certa carta a les seves mans, la qual li parla de diners. Un sap que en realitat la llibertat no existeix, perque, per molt que a un li agrades fer el maleit paper trossets, les seves mans no podrien mai executar tals ordres. Un no es mes que una marioneta, les cordes de la qual estan lligades pels diners. La vida no es mes que un aiguamoll podrit de diners.