A vegades, el temps s’atura en un cercle d’aire estancat, mentre rugeix el silenci. L’existencia es presenta com a negada, els pensaments s’apaguen, els ulls ja no poden avançar per les pagines del llibre.
Inevitablement, un recorda com s’aturava el temps a la casa d’una avia morta, com a aquell jardi el mon de fora deixava d’existir, com dins la nit al cel sempre podien veure’s estrelles.
Un ha d’agafar una certa carta a les seves mans, la qual li parla de diners. Un sap que en realitat la llibertat no existeix, perque, per molt que a un li agrades fer el maleit paper trossets, les seves mans no podrien mai executar tals ordres. Un no es mes que una marioneta, les cordes de la qual estan lligades pels diners. La vida no es mes que un aiguamoll podrit de diners.
Diuen els entesos que la gran avantatge del Diable és fer creure que no existeix, doncs bé, la gran mentida d’aquesta societat és fer creure que som lliures, que podem decidir coses del nostre entorn i que l’esclavitut s’ha abolitat a Europa… quan realment no s’ha abolit, només ha evolucionat…
Quanta rao en tens, Carquinyol… El pitjor de tot es que, perque se suposa que ja no som esclaus, tampoc ens podem alliberar – deu ser que fins i tot el concepte d’alliberacio dins aquesta societat no esta definit!
No, la llibertat no existeix; només podem intentar fer la presó una mica més agradable.
( I els que tenen pasta, tampoc no ho són de lliures )
Bé, la pregunta seria: com podria una presó ser mai agradable? Potser un ocell se sent més feliç dins una gàbia d’or?