“Vaig escoltar el fort cop de la porta exterior tancant-se i la barra de bloqueig caient al seu lloc, i vaig recordar al Ravn, el poeta cec qui era el pare del Ragnar el Vell, dient-me que les nostres vides son com un viatge a traves d’un mar desconegut, i a vegades, deia ell, ens cansem de les aigues calmes i els vents suaus, i no tenim cap altra alternativa que colpejar amb força el rem de direccio i començar a anar cap als nuvols grisos i les ones amb crestes d’escuma blanca i el tumult del perill. ‘Aixo es el nostre tribut als deus,’ m’havia dit, i encara no se exactament que volia dir, pero en aquell so de la porta tancant-se vaig sentir l’eco del rem de direccio colpejant fort cap a un costat.
‘Que fem?’ Finan em va demanar.
‘Et dire aixo que no fare,’ li vaig dir mostrant-li les dents. ‘No donare a aquell maleit infant el meu jurament.’
‘Edward no es un infant,’ Finan va dir lleugerament.
‘Es una gallina malparida,’ vaig dir jo furios. ‘Esta corromput pel seu deu, justament com el seu pare. Va ser deslletat de les mamelles d’aquella gossa de muller, i no li donare cap jurament.’
‘Sera el rei de Wessex aviat,’ va observar Finan.
‘I perque? Perque tu i jo vam mantenir el seu regne dins la seguretat, tu i jo! Si Wessex viu, amic meu, es perque un Irlandes dels mes petitons i un paga Nortumbria el van mantenir viu! i aixo ells ho obliden!’”
“‘El cristianisme es una malaltia que s’esten com una plaga. Nosaltres hem d’aturar-la.’
‘Si els deus la volen aturada,’ vaig suggerir, ‘ho faran ells mateixos.’
‘Els nostres deus prefereixen festejar. Ells viuen, Uhtred. Viuen i riuen i gaudeixen, i que fa el deu d’ells? Aquell rumia coses dolentes, es venjatiu, et mira amb maldat, conspira. Aquell es un deu fosc i solitari, Uhtred, i els nostres deus l’ignoren. I s’equivoquen ignorant-lo.’”
(Bernard Cornwell, The Burning Land)
