Al decidir un que un cert dispositiu ja li esta tocant els… les dendrites, un s’agafara el cor en les dents (tipica expressio romanesa sovint emprada als contes), i descarregara d’Internet una nova imatge operativa per al desgraciat dispositiu.
Un descomprimira l’imatge fent click-click sobre el nom de l’arxiu re-empaquetat – es a dir, empaquetat dues vegades. Es veritat que un podria haver descomprimit l’imatge obrint una finestra amb un terminal, posicionant-se al directori on l’arxiu re-empaquetat s’hagues descarregat d’Internet i escrivint una comanda de 3 unitats lexicals. Les meravelles del Mac OS X, pero, tenen a veure amb els clicks i click-clicks. Perque no deixar-se portar doncs, per la magia d’aquest sistema operatiu tant pero tant _amigable_cap_a_l’usuari_? (Per cert, _aixo_ vol dir “user-friendly”.)
A l’hora de ficar l’imatge a una targeta de memoria SD, un escollira el terminal.
“Pero, per que escollir el terminal?”,
demanara qualsevol usuari sensat de Mac OS X.
“Aixo s’ha de fer amb un click arrosegat fins al punt de visibilitat d’aquella targeta!”,
continuara l’usuari sensat qualsevol.
“Que guanyes tot obrint un terminal i teclejant-hi un estupid text?”,
en dira el mateix usuari sensat qualsevol amb cara de fastic.
I la resposta d’un sera:
“Res.”
Es que un havia pensat fer una copia crua, per si de cas, pero al veure que l’imatge a ficar no era mes de 54 megaoctets, se n’havia estat i l’havia copiat de manera normal. Total, un no tenia idea de les dimensions dels sectors de la targeta de memoria, i perque trencar-se el cap! Una copia normal havia de funcionar igualment.
“Pero mes val assegurar-se que les coses podrien funcionar abans de fer-les!”, comentara un no gaire convençut d’haver-se assegurat de cap cosa.
I doncs, el gran moment arriba. Un respira profundament intentant tranquil-litzar-se. Amb 2 clicks un extreu la targeta de memoria de l’ordinador. (Per alguna rao aquestes targetes de memoria no volen extreure’s amb el text que es pot ficar dins un terminal.) Amb una ma ferma i no temblant, un fica la targeta de memoria dins el dispositiu, mentre al fons de la seva ment escolta una canço dolenta, tota veus sense melodia – com una de l’exercit – repetint-li: “We are going to brick it! We are going to brick it! We are going to brick it…”
Un es plenament conscient que el dispositiu no es pot “brickejar” (es a dir, inutilitzar), perque l’Internet diu que no es pot brickejar, pero, la gran por al desconegut i la pasta que per al dispositiu va cremar, s’uneixen dins el seu inconscient per plasmar monstres. El fantasma d’un mao fred, feixuc i inutilitzable aparegut del no-res a les seves mans el persegueix. Un intenta allunyar els dimonis amb la dita “quan tota la resta falla, agafa un martell mes gran” – el mao fred segurament es podra obrir amb alguns tornavisos per examinar-lo. Potser aixo no valgues la pasta cremada, pero segurament l’experiment produiria un exquisit plaer.
Per fi, un prem el boto d’alimentacio del dispositiu i, tot seguit, el boto marcat amb una creu que es troba al costat de dreta del dispositiu. El dispositiu xiula, un cert led passa de vermell a verd i a la pantalla apareixen coses: els elements a instal-lar-se junt amb els seus numeros d’ordre. Emocionant! Els nivells d’adrenalina d’un comencen a fluctuar mentre un mira la pantalla.
A un cert moment, la pantalla molt seriosa li indica que hauria de premer qualsevol boto perque el dispositiu es reincies. Ple de supersticions, un segueix les instruccions de la pantalla i prem un boto perque el dispositiu es reincii. El dispositiu es reinicia. Un veu el ben conegut logo i es tranquil-litza una mica. El led verd parpalleja. La pantalla es queda blanca. Un sent el neguit estrangulant-lo. El led segueix parpallejant. Un no enten res i espera. I espera. I espera.
Cansant-se de la tensio de l’espera, un decideix ficar-se a l’Internet. Quan, de cop, a la pantalla hi apareix un dibuix que li demana ficar-li la data i l’hora. Atordit, un s’equivoca a l’hora de ficar la data i ho torna a repetir. Atordit, un s’equivoca un cop mes a l’hora de ficar la data i ho torna a repetir. Atordit, un deixa d’equivocar-se a l’hora de ficar la data pero hi posa una hora erronia. Enfadat, un torna a ficar la data i l’hora correcte.
El proces d’instal-lacio de la nova imatge operativa sembla haver funcionat be. Per comprovar, un prem el boto d’alimentacio del dispositiu i espera. Meravellosament, l’aparell s’apaga. L’instal-lacio ha estat tot un exit! Un ja no ha d’utilitzar el tornavis com a boto d’alimentacio.
